“Quanta bellesa!” aquest va ser el meu primer pensament en sortir de gaudir de Todas las noches de un día. Un espectacle que conté una bellesa creada a través d’una història dura, molt dura, que explicada d’una altra manera podria convertir-se en notícia de la secció de successos de qualsevol mitjà groguista, però que Alberto Conejero escriu amb tal poètica que és una delícia amb la que gaudir en cada frase.
A sobre de l’escenari Carmelo Gómez i Ana Torrent, molt ben dirigits per Luis Luque, representen a Samuel, el misteriós i reservat jardiner que té cura de l’hivernacle de la Sílvia, una enigmàtica dona que porta un temps desapareguda. L’obra se centra en el dia que la policia ve a prendre declaració a Samuel, que segueix habitant aquest paratge des que Sílvia va desaparèixer, tenint cura del jardí que ella tant estimava. Samuel, ajudat pel fantasma de la Sílvia, va narrant a la policia el que sap sobre el parador d’ella. El comissari de policia no està a sobre de l’escenari, sinó que Samuel mira directament als ulls del públic per explicar els fets. Una cosa que li dóna encara més força al text i als personatges.
Per a mi cal destacar el treball actoral dels dos, però sobretot de Carmelo Gómez, amb un personatge que veiem passar del present al passat: sense que doni temps a parpellejar el veiem oscil·lar entre el jove noi que va arribar anys enrere a treballar al jardí de Silvia i l’home pertorbat i trist que s’ha adobat amb els anys. Dos personatges que el text, la direcció i el treball actoral aconsegueixen que empaticemos amb ells, compartim les seves vivències, ens enternezcamos i comprenguem el seu turment.
També ajuda a enamorar-se de l’obra la preciosa i acurada escenografia, de Monica Boromello i la il·luminació creada per Juan Gómez-Cornejo.
Una història d’amor, desamor, violència, abandó i tendresa explicada d’una manera que resulta pura poesia.