Tómbola comença amb una núvia a la fuga, com en aquella pel·lícula americana de la Júlia Roberts i el Richard Gere. Ens col·loca en una comèdia, més o menys agradable, en la que la protagonista ens parla de les seves relacions, de les seves llistes de peròs i contres a l’hora de buscar la persona ideal, i en la que es fa una anàlisi d’aquelles parelles famoses que van trencar-se a poques passes de l’altar. Fins aquí, doncs, una comèdia inofensiva que de tant en tant es veu esquitxada amb alguna cançoneta de Marisol, la nena prodigi espanyola que anys més tard escolliria l’anonimat per desaparèixer a Màlaga, la seva ciutat natal. I sí, la protagonista vol escapar també a Màlaga amb autobús… Casualitat? No, més aviat una declaració de principis que entendrem més endavant.
El problema és que Tómbola s’està massa estona divagant i donant voltes a l’anècdota sense entrar en el tema del que realment vol parlar. O els temes, perquè de cop i volta apareixeran els abusos a menors, la violència masclista, Marisol com a víctima del sistema, etc. Una colla de temes interessants que apareixen tots de cop, amuntegats, sense trobar el seu racó per esplaiar-se i sense una coherència dramatúrgica que els sustenti. Crec que la intenció és molt bona però el resultat deixa una mica la sensació d’aiguabarreig.
Davant de tot, però, hi tenim l’actriu i cantant Laura Dorca que defensa el seu personatge de principi a fi, cantant en ocasions unes bones i curioses versions de temes ja clàssics: Tómbola, Me conformo, Estando contigo o Corazón contento. Al seu costat, donant el contrapunt i acompanyant-la en tota la part més còmica, l’efectiu Mateu Bauçà.
