Aquesta àcida i irònica comèdia sobre la toxicitat de l’amor romàntic posa en escena a una núvia a la fuga al més pur estil de Julia Roberts. Mentre espera en una parada d’autobús al costat d’un carismàtic taquiller, ens relata en primera persona com ha arribat a aquesta situació.
La seva història és la de tota una generació de dones criades sota la idea de l’amor romàntic, la justificació de les relacions tòxiques i l’erotització dels seus cossos des de ben petites. Després de viure aquestes infàncies Disney, enfrontar-se al món i a la cerca de l’amor, dóna com a resultat tot un catàleg de còmiques anècdotes i situacions que ens comparteix entre breus números musicals de Marisol i projeccions de vídeo que alternen l’anàlisi de perfils de Tinder o articles de premsa rosa amb hipnòtiques imatges.
Cal destacar la increïble capacitat vocal de la intèrpret Laura Dorca, així com el bon ull dramatúrgic de María Martínez a l’hora d’introduir a la Marisol com a eix vertebral de la peça. De fet, l’arc del personatge va de la mà de la història de Marisol i les seves cançons, des de l’optimisme de Tómbola a la resignació de Me Conformo.
Però el que semblava una amena comèdia en clau de gènere, es converteix en una punyent crítica social conforme ens acostem al final i la protagonista comparteix una anècdota clau de la seva infància. Una confessió que tanca la tesi de l’obra sobre l’abús de poder del masclisme des de la infància i reclama a la Marisol com a icona de l’explotació femenina. Un efectiu cop d’efecte que ens situa enfront d’un mirall i ens pregunta, de què t’estàs rient?
Aquí radica el gran valor de la peça, en que més enllà d’un enginyós i còmic text amb bons números musicals i projeccions, llança una tesi contundent i convida a una clara reflexió. Diverteix, emociona i fa pensar, i això, no passa cada dia.
