Tosca és una d’aquelles òperes que et pot agradar per motius ben diversos: les seves famoses àries (“Recondita armonia“, “Vissi d’arte” i “E lucevan le stelle“), el seu cor emblemàtic (“Te Deum“), el seu dramatisme exacerbat, etc. Però per a mi el que la distingeix d’altres peces del mateix estil és el seu tenebrisme, la seva crueltat i el seu aire pervers i tèrbol. El segon acte, amb la llarga escena de seducció entre el baró Scarpia i Floria Tosca alternada amb la tortura al pintor Cavaradossi, és un exemple claríssim de tot plegat. I si a això li sumem un final d’obra que sembla més aviat una broma macabra, ja tenim una peça única i teatralment molt interessant.
La proposta del director d’escena i escenògraf Paco Azorín opta per un espai fosc i un grandiós retaule que es va transformant segons l’escena. La veritat és que l’obscuritat moral de la peça queda ben palesa durant tota la funció, i l’acte final destaca a més per una bellesa que poques vegades hem vist en altres funcions de la peça. També cal destacar, evidentment, el treball de tot el repartiment, amb un apartat especial pel carismàtic baríton Erwin Schrott. La seva presència, la seva tècnica vocal i el seu treball actoral el van fer destacar per damunt d’una més correcta soprano (Liudmyla Monastyrska) i d’un tenor (Jonathan Tetelman) al que potser li va mancar la potència vocal necessària per arrodonir el seu rol.