Tosca és una de les òperes més conegudes i apreciades pel públic català. Es basa en una obra de teatre de Victorien Sardou. Puccini la va veure a Milà i va encarregar el llibret a Giuseppe Giacosa i Luigi Illica per escriure una òpera. Es va estrenar a Roma al 1900.
L’estrena d’aquest juny és una coproducció amb el Teatro de la Maestranza de Sevilla sota la direcció d’escena de Paco Azorín.
El públic operístic sap què va a veure i molts en coneixen totes les àries i molts moments de l’òpera. Per això vol un nou muntatge, noves veus, noves formes d’expressió. En aquest cas la repetició de l’escenografia de fa 5 anys ens va decebre una mica. Amb l’aixecada del teló ja vam reconèixer els muntatges dels tres actes, tots amb excessiva foscor, suposem que per expressar el terror que sent Floria Tosca i que Azorín volia transmetre. Confiàvem doncs en els cantants. És una òpera de tres personatges que tenen tots tres un gran paper i àries molt emotives i conegudes.
Jonathan Tetelman era Mario Cavaradossi, tenor nord-americà que debuta al Gran Teatre del Liceu per substituir a Fabio Sartori. El públic estava molt expectant. Al primer acte, durant el diàleg amb el sagristano, la seva veu quedava enfosquida i amagada sota la música de l’orquestra. Amb l’ària “Reccondita armonia” va recuperar la confiança del gran públic i va ser aplaudit més per donar-li suport que per haver demostrat un gran lluïment. Tetelman és un bon tenor, tècnicament molt correcte però li falta arribar a l’ànima de l’espectador. Tot i així, a la tan esperada ària de tenor “E lucevan le stelle” al final del tercer acte al Castel Sant’Angelo, va complir amb les expectatives i va ser calorosament ovacionat.
Floria Tosca és la ucraïnesa Ludmyla Monastyrska. La vam poder gaudir la temporada passada a Manon Lescaut i no ens va sorprendre la seva gran qualitat i sensibilitat vocal. “Visi d’arte” va ser una delícia i no se sentia ni un petit moviment entre el públic. El silenci era aclaparador.
Erwin Schrott, el malvat baró Scarpia, el gran baix-baríton xilè, va ser l’estrella i el gran protagonista de l’estrena. Va demostrar un gran domini de la veu i també de l’expressió corporal. Amb una gran presència escènica, va saber transmetre la maldat de la seva ànima. “Tre sbirri, una Carroza” va ser l’ària de més gran lluïment.
Stefano Palatchi era Cesare Angelotti. És un baix amb poc paper en aquesta obra però de manera brillant Palatchi ens acompanya a totes les temporades en diferents papers i és molt estimat pel públic del Liceu.
Si no heu vist aquesta producció no us la perdeu i, si repetiu, Floria Tosca sempre és un personatge que enamora. Les seves àries remouen els sentiments més profunds.