Joan Yago ja ens va demostrar a “La Calòrica” la seva capacitat d’escriure textos amb una gran càrrega de profunditat. A “Fairfly”, “Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel”, “Els ocells” o “De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda?” el plantejament de temes seriosos s’assentava sobre una base còmica. Aquesta no és una obra satírica com les altres però hi ha humor i entremig del dolor i la desesperació apareixen escenes d’una gran tendresa i esperança.
La pèrdua d’un referent familiar important en un moment de molta vulnerabilitat és difícil d’empassar. El dramaturg, s’ha ben documentat i es nota la influencia de la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, una dona que va fer una gran feina amb acompanyaments a la mort i al dol. Ella explicava molt bé les cinc etapes que tenen lloc en les pèrdues: la negació, la ira, la negociació, la depressió i l’acceptació. Totes aquestes etapes van apareixent en diferents escenes i sota diferents formes al llarg de l’obra. La grandesa del text es veu reforçat amb la magnífica interpretació de Nil Cardoner sota la direcció de Glòria Balañà. L’Èric ens les fa viure amb tots els colors, matisos i contrastos al llarg d’un monòleg de 90 minuts. Ell hi deixa el cos i l’ànima i ens té a tot el públic pendent del seu dolor, les seves contradiccions i el seu caminar indecís cap a la mort inevitable del seu pare.
Utilitzant diferents nivells verticals, l’escenografia d’Ona Grau ens porta a totes les etapes del patiment d’un adolescent perdut entre els sorolls de la ciutat, els fets quotidians, l’alegria dels amics i la vida que segueix al seu voltant mentre la seva continua en un terrabastall d’emocions que no pot controlar.
Tot i que l’obra remarca molt el sentiment del moment de la noticia, també ens parla de les dificultats de viure sense la persona que ens ha deixat com ens ho anuncien al títol encara que només en donin unes pinzellades.
A part d’alguna sorpresa musical del tot prescindible i un final una mica massa llarg, la resta està mil·limetrat, cada escena aporta un contingut important per entendre al personatge i al desenvolupament de la trama. S’hi ha d’anar.