Córrer, esperar, desitjar, desaparèixer, oblidar, ignorar, lluitar, descansar, parar. Per tot això passa una persona que veu com la mort s’apropa. La necessitat de tenir un interruptor que ho apagui tot uns minuts, només uns quants, per poder deixar enrere el dolor, l’angoixa i la desesperació.
L’Èric ens relata la que potser ha sigut la pitjor nit de la seva vida fins al moment. Torna a quan tenia 16 anys per descriure un viatge emocional dolorós i espantós fins a la mort del seu pare.
El text de Joan Yago és proper i real, té una capacitat increïble per captar tots els sentiments que es fonen en el cap i el cos del protagonista a cada part del viatge. La seva màgia amb les paraules consisteix en no crear una grandiloqüència entorn a la mort, sinó en baixar al fang i narrar les contradiccions i els retrets de la persona que pateix la pèrdua, allò que fa humà a tota persona. Cap reacció és encertada o equivocada, simplement la ment actua com pot davant cada sensació i cada idea. Aquesta versemblança, el seu llenguatge directe i cru és el que provoca que l’espectadora quedi enamorada i tocada per aquesta narració. S’endinsa tant en les paraules relatades que oblida que està en un teatre.
El culpable que el públic s’entregui a la història i es traslladi a la nit narrada és Nil Cardoner que es deixa la pell, fa vibrar i emocionar durant els 90 minuts de monòleg. És ell qui capta a l’espectadora i la fa endinsar-se en el seu pou i acompanyar-lo durant el trajecte que el porta a l’hospital. Sense jutjar les seves decisions ni els seus dubtes, s’entén i es comparteix el seu dolor i la seva ràbia. La seva veu i el seu cos es van extenuant a mesura que avança el text mentre, com el seu personatge, s’esforça per agafar aire. Una lluita contra ell mateix, perquè no sap com comportar-se, i també vers al transcurs de la vida que no entén, que no pot acceptar.
Text i intèrpret no podrien estar millor emmarcats com amb una escenografia a capes. Cada capa és una fase del dol de l’Èric amb una energia molt intensa, tot i només comptar amb quatre elements que van acompanyats d’un disseny sonor molt acurat, amb cançons i sorpreses musicals.
Una de les millors obres de la temporada, que encongeix el cor alhora que l’infla per encabir-hi totes les emocions que provoca l’obra. Una joia que s’ha veure i compartir.