L’actor Nil Cardoner trasllada a l’espectador la desesperació que sent per la mort imminent del pare. I ho fa tot sol, amb un guió que signa el gran Joan Yago, i una direcció de Glòria Balañà. Cardoner tan sols descansa pocs minuts perquè se senti una mica de música en directe (que no dic com és perquè penso que és una de les notes d’humor en un text tan greu).
Qui ha hagut de passar per una situació semblant a la del protagonista compartirà sensacions i recordarà com ho va viure (aquest és un dels senyals del bon teatre, el que et permet pensar en tu mateix). Qui no hi ha passat, s’emocionarà amb un jove de 16 anys que no imagina com serà la mort del seu pare, que a estones no voldria que hi arribés mai, i que altres vegades desitja que passi tot perquè la “normalitat” arribi a casa seva després de la malaltia i el darrer alè.
A més de l’actuació de primer nivell de Nil Cardoner, també poso un 10 al guió, i especialment a les clucades d’ull al futur,, quan el protagonista avança breument com evolucionaran les vides de les persones de què ens parla. Anar-hi, a veure-la, és un dels millors exercicis vitals que podem fer.