Aquesta obra d’Alex Oates es va estrenar a Londres ja fa uns cinc anys, i des del mateix moment de l’estrena es va veure que estava creada per provocar reaccions contràries. L’elecció de representar amb un titella a un nen amb trastorn de l’espectre autista (TEA) ja era tota una declaració d’intencions, però també ho era el fet de presentar a uns pares que ja no poden assumir emocionalment i físicament la cura del seu fill. A l’obra es planteja cruament la nit abans d’internar al nen en un centre especialitzat. Les converses entre pare i mare, que no passen precisament per un bon moment, així com els diàlegs amb el cuidador, acaparen la major part de la peça. Converses amargues, plenes de retrets, dubtes i pors.
Montse Rodríguez –Ricard de 3r, A.K.A., Uppgivenhet, Res de tu, Llegat– torna a posar-se al davant d’una peça on els nens o els joves estan al centre de la trama. Potser no és un dels seus treballs més fins, però no es poden negar un estil i una manera de fer que es noten principalment en la feina dels actors (Carla Torres Danés, Joan Sureda i Pau Rosell). Les situacions de tensió, i especialment les explosions que de tant en tant es donen, potser necessitarien una mica més de control i de matisos. Però, sigui com sigui, la peça és prou potent per si mateixa com per provocar converses molt interessants a la sortida. Tots hem pensat què faríem en situacions límit, i si es tracta de decidir sobre un fill la cosa es torna més delicada i compromesa… Aneu-hi, i traieu les vostres pròpies conclusions.