Tot esperant Godot és una adaptació musical a partir de l’obra original de Samuel Beckett amb dramatúrgia i versió de Marc Angelet, direcció d’Albert Gràcia i representada per membres de la Companyia Pot Teatre. La música en directe i cançons les devem a Keco Pujol.
Tot el muntatge és de Femarec. És una Societat cooperativa catalana amb 27 anys d’història i que té com a fi la formació i inserció laboral de col·lectius vulnerables i nens o joves amb discapacitats diverses.
Pot Teatre ha estat pionera en la creació d’un teatre inclusiu amb accés als circuits professionals. I ho estan aconseguint. Amb Beckett ha optat per una proposta atrevida ja que és difícil en la seva versió original. Forma part del corrent del teatre de l’absurd lligat al moviment existencialista del anys 60. I dic atrevida perquè els diàlegs són difícils de seguir, la repetició de conceptes i frases converteix el text en un diàleg absurd, que és un repte per actors/actrius professionals.
Jo vaig veure el Godot de Lluís Pasqual a l’any 99. Anna Lizaran era Vladimir i Eduard Fernández era Estragó. Els dos rodamons es troben amb Pozzo (Francesc Orella) i el seu esclau Lucky (Marc Martínez) en aquesta espera de Godot on es manifesta que l’únic que importa és el pas del temps utilitzant uns diàlegs monòtons breus, absurds i reiteratius.
En la proposta de Pot teatre hi ha elements diferenciadors del Beckett original. La música ha suavitzat un text que ha estat adaptat i retallat sense perdre ni una lletra del seu sentit. Estragó s’ha desdoblat en Estra (Albert Fèrriz) i Go (Fernando Montero). Vladimir és Anna Ma Martínez. Apareixen l’amo Pozzo (Marga Padrós) i l’esclau Lucky (Ariadna Rallo). Ariadna Rallo és també el missatger (aquesta vegada sense les ales que li va posar simbòlicament en Pasqual).
Els cinc actors/actrius aconsegueixen un Godot simpàtic, divertit i molt amè. M’atreviria a recomanar-lo com a teatre familiar ja que els nens són capaços d’entendre l’absurditat i la repetició de paraules, temes i situacions. La repetició és la base del joc i l’aprenentatge i, encara que no era la finalitat de Samuel Beckett, Pot teatre ha optat per fer una obra que pot ser entesa per tots els públics.