Aviat farà 27 anys que Dagoll Dagom va posar en peu Pigmalió, amb versió de Xavier Bru de Sala sobre l’adaptació de Joan Oliver, i protagonitzada per Lloll Bertran, Josep Minguell, Pep Cruz, Lluís Marco, Mercè Bruquetas i Eduard Farelo. Acostumats als projectes musicals de la companyia en aquell moment, tothom esperava un My fair lady que mai va arribar… Aquell va ser un dels muntatges més convencionals del grup, un petit homenatge a la nostra llengua servit amb una luxosa i espectacular posada en escena. Ara, la mateixa Lloll s’atreveix a revisitar el personatge i a jugar al que faci falta en aquest curiós experiment metateatral, a mig camí entre la nostàlgia i l’homenatge. I no ho fa sola, sinó que l’acompanya el sempre eficaç Manel Barceló.
L’obra, escrita i dirigida per Marc Rosich, es presenta en forma d’assaig però també com un compendi de dades i anècdotes entorn a Joan Oliver, a la seva versió del títol de Bernard Shaw, a la versió musical de Lerner i Loewe, i a moltes altres curiositat que enriqueixen una idea senzilla però entretinguda. Destaquen els fragments de l’obra on els dos únics actors interpreten a tots els personatges. Fragments de cert virtuosisme, plantejats amb eficaces solucions teatrals i unes poques cançons del famós musical. Tot molt ben defensat per Bertran i Barceló, dos intèrprets que no veiem tant com voldríem pels nostres teatres.
Algú podrà titllar l’obra d’oportunista, de passada de moda, de petit caprici… Però crec que els amants del teatre la gaudiran, encara que només sigui per escoltar anècdotes ben sucoses i interessants. Algunes ja conegudes, però d’altres realment sorprenents.
