Quan entrem a la sala ens trobem amb una mena de dipòsit de cadàvers. Tres cossos descansen al terra, o a sobre de taules metàl·liques, i una sèrie d’artefactes acaben de construir una escenografia mortuòria que aviat es veurà trencada per l’aparició de dos curiosos personatges. Són dos homes que van vestits amb hàbit negre, però que porten aparells de mesurament energètic. Són possiblement espiritistes a la recerca d’algun esperit o d’algun bri de vida, perquè de fet d’això va Totentanz. Va de buscar la fràgil frontera entre la vida i la mort, de la separació i de la unió dels dos universos, de la pèrdua de valors d’un món que cada cop mira la mort amb menys respecte i més frivolitat…
Podríem estar davant d’una mena de revisitació de les danses de la mort que proliferaven per tot Europa durant l’Edat Mitja, perquè aquí a l’igual que en aquells rituals hi tenim una visió macabre però també una visió crítica. Evidentment el context ha canviat, i donen bona prova d’això les imatges que es projecten a meitat de l’espectacle. Imatges punyents, carregades de violència, que ens posen davant dels ulls la relació que tenim actualment amb la mort i amb la violència en general: guerres televisades, desgràcies i accidents degudament filmats, youtubers desafiants, famosos fora de lloc, desastres naturals, etc.
La peça reforça el seu aire misteriós, i també litúrgic, amb la il·luminació i el so. Són dos elements fonamentals per remarcar l’ambientació, juntament amb els moviments crispats i desconjuntadors dels ballarins (marca de la casa) cap a la part final. Un espectacle que hipnotitza i subjuga, tot i que a moments el respecte per la litúrgia pot alentir el muntatge i allunyar un pèl als espectadors.