Veient aquest expectacle a la platea de la Seca, he tingut una sensació molt semblant a la que tenia quan veia bocabadat alguna de les pel·lícules mudes del Charlot. Segurament, això es deu a que el pallasso del Toti Toronell transmet molta tendresa i innocència en unes situacions que poden resultar quotidianes, però que es compliquen fins a l’infinit per al pobre personatge, fent-nos riure i a l’hora agafar estima per aquest nen gran. A més de la interpretació brillant de Toronell, un altre encert de l’espectacle és l’ambientació que trobem d’una revolució industrial, la qual és poc freqüent en l’entorn d’un pallasso, resultant ser força suggerent i fent-nos veure d’entrada que no ens trobem davant del típic espectacle de pallassos. En sintonia amb aquesta, la també encertadíssima part musical en directe, a partir d’instruments força inusuals, serveix per acabar de fer sorgir una màgia emotiva al llarg de tota l’obra, captivant a l’espectador en tot moment i fent-lo entrar dins d’aquest món creat a Naïf. A més, per moments, aquesta esdevé un altre personatge de la funció i, en d’altres estones, aconsegueix crear l’atmosfera ideal per a les diferents situacions que viu el protagonista, fent-nos oblidar que estem sentint música i incorporant-la a les diferents emocions que ens estant transmetent en aquell moment. Sens dubte, ens trobem amb un espectacle imprescindible, que ens omple de felicitat a través de la màgia, la tendresa i la innocència que transmet.
Enllaç copiat!