La identitat, els seus significats i les seves conseqüències constitueixen la base sobre la que Wajdi Mouawad (Líban, 1968) basteix la història intensa, dura i penetrant de Tots ocells. Els sentiments que aquest concepte provoca són tan diversos com el caràcter dels personatges en un conflicte que esdevé desgraciadament etern. Cadascú hi aporta una mirada alternativa, com les perspectives que es poden tenir d’una mateixa realitat mirada des de finestres diferents. La profunditat de l’experiència humana i de les emocions desbordades que es pot copsar a la tetralogia de Litoral, Incendis, Boscos i Cels torna a escena en aquest magnífic text, de la maneta, com és habitual, de La Perla 29 i sota la magistral direcció d’Oriol Broggi.
La història sembla que s’escrigui sola, fruit del destí de dos pobles condemnats a enfrontar-se. Però la narració gira a l’entorn de dues situacions paral·leles que posen davant el mirall els arguments del conflicte i, sense pietat, els despullen fins convertir-los en el que són: una interpretació de la realitat. L’un, l’amor. L’altre, el limitat significat de l’herència.
Mentre aquestes situacions avancen i malden per obrir-se pas entre prejudicis i creences, altres realitats es converteixen en murs, mai tan ben dit, infranquejables: el deute envers els ancestres i el deure d’honorar-los, de perpetuar el seu llegat, la religió i el dret a la terra que aquesta suposadament atorga, l’etiquetatge de cultures que, per desconeixement, generen terror… Reptes massa feixucs, construïts durant segles.
A Nova York, l’Eitan, un estudiant de genètica de família jueva alemanya, s’enamora de la Wahida, i l’acompanya a la recerca d’informació per la seva tesi a Israel i Cisjordània. Allà, el conflicte terrorista acaba reunint la família i ho fa esclatar tot. Tot es desborda.
La impossibilitat d’una reconciliació, després de tant odi i tanta mort, queda patent en el diàleg, i les escenes traspuen l’energia d’un artefacte a punt de rebentar.
Cada paret es converteix en una pantalla en la que es projecten primers plans, escenaris (sublim, el carrer de Nova York!), ambients… i moments crus de conflicte. El conjunt t’atrapa i et submergeix de ple. L’efecte és immediat.
Si l’escenografia és captivadora, l’elenc es mereix un punt i a part. En Xavier Boada, en Xavier Ruano, la Marissa Jossa, la Màrcia Cisteró i la Miriam Moukhles interpreten a la perfecció personatges molt complexes. En Joan Carreras demostra el domini de veu i cos en escenes intenses, que són la majoria, més que no pas en registres més introspectius. A la Clara Segura, eficaç i ajustada, excel·lent, te la imagines a estones continguda pel bé de la companyia. L’obra és tan vivencial que ben bé podria representar tots els papers ella sola. Menció a banda es mereix en Guillem Balart. No li sobra res. No li manca res. És ell, el personatge. Et porta al seu terreny, et fa seu, i vius l’escena amb la seva pell.
La Cristina Genebat és la responsable de la traducció d’un text que acompanya l’escena de forma excelsa, a les parets, en àrab, en alemany, en català. Va més enllà d’una subtitulació. Es tracta de subratllar intervencions clau, de mostrar context a cada escena i respecte per cada cultura i cada llengua.
Un muntatge imprescindible, un manifest contra la barbàrie des de l’essència despullada de l’ésser humà. Una crua reflexió sobre la construcció social de la realitat.