Vam conèixer Wajdi Mouawad de la mà d’Oriol Broggi en aquell primer Incendis que ens va colpejar a tots i que se’ns ha quedat al fons dels ulls i de l’ànima: Un cant a la pau descrivint l’horror de la guerra. En les successives obres que ha portat la companyia La Perla 29 a l’escenari de la Biblioteca, hi hem reconegut la crítica àcida de Mouawad.
Tous des oiseaux és el títol original d’aquesta obra que ja va dirigir el mateix Mouawad i que va ser estrenada al teatre nacional de la Colline de Paris al 2017. No sé si s’imaginava en aquell moment els successos terribles d’avui. És una història inacabada i inacabable.
Guillem Balart és Eitan, un noi jueu que està estudiant genètica a NY i que s’enamora d’una noia àrab, Wahida (Miriam Moukhles) que està fent un estudi d’investigació sobre Leon el Africano. El rebuig de la família és la impossibilitat d’ajuntar dues creences de dues cultures històricament enfrontades. L’obra parla d’odis que s’arrosseguen generació rere generació, des de la travessa del mar Roig fins als nostres dies, de pares a fills, imparables, inevitablement destructors. Eitan lluita pel seu amor, intenta fer comprendre que el patiment i el dolor no es transmeten genèticament, defensa la llei de l’amor però el pare amb el seu discurs no permet cap resposta ni diàleg: “Hi ha una altra llei, més antiga, ancestral, que brolla de la sang dels nostres i que ens fa responsables els uns davant dels altres”. Sembla que no hi ha reconciliació possible però en aquesta família s’amaga un altre secret que manté la tensió de l’obra.
De la mà de Broggi, tots els magnífics actors i actrius creixen fins a aconseguir unes actuacions sublims. Hem vist una Clara Segura en estat de gràcia, un Joan Carreras esplèndid i un Xavier Boada amb un paper de vell decebut i superat pels esdeveniments generals i personals. Recordem a Marissa Josa a La reina de la bellesa de Leenane amb un paper molt semblant de persona gran que està suportant un dolor pesant tot i donar una sensació d’indiferència. Guillem Balart i Miriam Moukhles sorprenen per la seva profesionalitat amb la seva joventut radiant i la Cisteró amb aquest paper que ella sap brodar de persona que alterna la rigidesa amb la tendresa. Xavier Ruano, impecable amb papers més secundaris però absolutament necessaris. La música ben triada, com sempre, fa que l’obra sigui rodona.
L’escenografia, segell de la casa, aprofita tots els racons per fer un escenari versàtil, en moviment constant sense sacrificar cap cadira del públic. Ens ha sorprès molt agradablement que les càmeres ocultes gravessin l’escena i ens permetés veure les cares que expressen sense parlar, que parlen amb les mirades i ens apropen al drama que estan vivint. Tot l’espectacle està ple d’elements simbòlics que ens ressituen constantment. A la paret il·luminada de la Biblioteca de Catalunya que recorda el Mur de les Lamentacions s’hi projecten els textos en alemany, anglès, àrab o hebreu segons el moment i que entenem com elements diferenciadors i a la vegada d’unió entre els pobles.
Mouawad descriu, no jutja ni es posiciona però ajuda a fer-nos veure que l’amor no és suficient per solucionar un conflicte que sembla que serà etern.