La culpa i la revenja son elements que, malauradament, es traspassen de generació en generació a través de relats distorsionats sobre la realitat. Aquesta manipulació emocional comporta un càrrega innecessària als descendents i desencadena una successió d’odis sense sentit ni final.
El text de Wajdi Mouawad es focalitza en l’Eitan i la relació amb la seva família quan els hi comunica que surt amb la Wahida i no ho veuen en bons ulls. Ell jueu i ella àrab, sembla que la història del seu poble pesa més que la realitat que viuen ells dos. Quan la parella decideix fer un viatge a Israel es detonarà una veritat que feia dècades que estava amagada, i la recerca de la pròpia identitat guanyarà terreny a marxes forçades.
Mouawad té una capacitat increïble per aprofundir en els conflictes latents que afecten de manera desmesurada a poblacions senceres. Aconsegueix plantejar la trama sense jutjar, al mateix temps que exposa totes les opcions i opinions deixant en evidència incongruències i malentesos que es donen per bones en aquesta època de la desinformació. El seu llenguatge és directe i poètic, sensible i reflexiu, i Cristina Genebat fa un gran treball en la traducció del seu text.
El tàndem Mouawad i La Perla 29 és ja un clàssic, sembla que aquesta companyia és la que millor sap llegir-lo i portar-lo a escena. A través de la direcció d’Oriol Broggi els elements visuals i el muntatge escènic, acompanyen a l’espectadora en un viatge hipnòtic que atrapa i colpeja cada segon de la història.
Miriam Moukhles és un nom que cal recordar d’ara endavant. La seva interpretació de la Wahida és sublim, intensa i plena de vida. Es respiren i es senten cadascuna de les paraules d’aquesta novaiorquesa d’origen àrab. La seva força, el seu magnetisme obliga al públic a no apartar-ne la mirada ni tan sols quan queda relegada a un segon pla a l’escenari. En les seves interaccions amb la resta dels personatges, algunes d’una honestedat i brutalitat extremes, és Moukhles qui destaca i arrossega a l’espectadora als seus ulls, a la seva por, al seu desconcert. Una autèntica meravella d’interpretació.
I si algú pensava que Joan Carreras no li podia sorprendre, s’equivocava. En el paper de pare defensor de la tradició i la família jueva, fonamentada en la desconeixença de la pròpia identitat, fa trontollar l’escenari, el pati de butaques i l’ànima de tota persona present a la Biblioteca. La seva passió, vehemència i seguretat es transmet a cada paraula, al igual que el seu odi i rancor. En alguns moments el seu discurs a més d’incomodar, provoca temor i rebuig, exactament allò que l’autor del text, de ben cert, busca.
Guillem Balart, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Marissa Josa, Xavier Ruano i Clara Segura acaben de conformar un repartiment que es deixa la pell en cada representació, i en les seves cares compungides i plenes de llàgrimes al final de la funció es pot copsar la duresa de l’obra.
Es tracta d’un viatge difícil i dolorós, que hipnotitza i rebrega l’interior de l’espectadora, que obre els ulls a mons desconeguts dels quals s’ha de conèixer la realitat.