“Ahora que el mundo se va a la mierda, el teatro es más necesario que nunca”. És una de les frases que s’escolta al principi de l’obra, i la veritat és que diu molt de les intencions de l’espectacle i de les persones que el fan. Potser no serà teatre “normatiu” el que veurem al llarg de poc més d’una hora, ni teatre polit, ni res que pugui ser valorat o comparat amb altres muntatges de la cartellera, però sí és un exercici sincer que té més de militància que d’intenció artística. Un exercici que té com a base pujar damunt d’un escenari una sèrie de realitats i temàtiques sovint poc representades.
La proposta sorgeix d’uns tallers de teatre i diversitat que es van fer a Barcelona, Buenos Aires i Montevideo, amb el suport de les comunitats trans de les tres ciutats i diverses organitzacions de defensa dels drets de les persones LGTBI. El resultat és, com acostuma a passar en aquests casos, desigual i una mica dispers. Es parla de moltes coses –l’independentisme, les actituds feixistes, la prostitució, el càncer, la transsexualitat i altres identitats sexuals- i quan es vol centrar en les històries dels protagonistes ens adonem que falta recorregut i una mica més de profunditat. Això si, tot el que apareix dona peu a reflexió, encara que a vegades l’espectador hagi d’acabar de treure algunes conclusions pel seu compte.
Estem davant, doncs, d’un espectacle que reuneix un grup variat d’intèrprets autèntics. Entre ells, Sergio Satanassa, un dels fundadors del moviment drag a Barcelona i una autèntica institució dins del Gay Eixample. Potser s’hi podran trobar molts defectes de forma, però està clar que en aquest cas el fons o les intencions compten molt més que el resultat artístic.
