La família és aquella entitat que reconforta, però també que atrapa i satura a vegades. Estar junts pot ser una alegria, i estar massa junts massa temps pot crear un monstre. Però, i si estar junts fa sumar? I si potencia la creativitat?
Sembla que és això el que passa amb aquesta obra, perquè tot i el terrabastall que es forma dalt de l’escenari, la família Pla-Solina no deixa de mostrar un torrent de idees i creacions artístiques diferents. En aquest relat, Oriol Pla i Pau Matas exposen la relació que tenen el primer amb la seva família. Van ser la família Travy durant els anys en què van actuar junts sota el paraigües del clown, el teatre folklòric i popular, però l’Oriol va decidir deixar-ho i dedicar-se a dramatúrgies més serioses. D’aquesta comparativa entre dues maneres d’entendre el teatre i l’art parla aquesta producció que, tot i el desencontre en moltes ocasions, no deixa de transpirar estimació i respecte pel teatre, la seva tradició y la seva història.
Tot comença quan l’Oriol visita a la família per proposa’ls-hi muntar un espectacle junts on expliquin la seva realitat: la història com a joglars, les seves disputes i com han anat canviant o evolucionant cadascú. Ell serà el director i entre tots el crearan… però no serà tan fàcil com es podia imaginar. Serà aquesta escena ficció o estarà basada en un moment real?
El text i la posada en escena és una meravella, alegria i joia. La família al complet, amb les seves peculiaritats genuïnes cadascú, fan passar una estona divertida i entranyable alhora. La rapidesa dels diàlegs, l’espontaneïtat fingida -però creguda pel públic totalment- i la fina línia entre realitat i ficció que es va desdibuixant en cada escena, atrapen des del principi. L’espectadora creu que cada discussió, les trepitjades de text, els “accidents” i les confessions són reals. Tot i la bogeria que representa l’obra, es trasllada de manera molt senzilla una sensació de familiaritat i, sobretot, de felicitat al públic.
És refrescant i molt interessant veure a Oriol Pla en aquest paper de joglar, divertit i esbojarrat, i el tàndem amb la seva germana Diana és d’allò més hilarant i surrealista. Però cal destacar amb especial emoció la interpretació de Quimet Pla i Núria Solina, els pares, que demostren que han nascut per dedicar-se a l’art d’entretenir i emocionar.
Riures còmplices al pati de butaques i la sensació d’haver estat durant una hora amb la família, posant-se al dia del què ha passat des de l’última vegada que s’ha parlat i explicant què s’espera del futur. Divertit i reconfortant alhora.