Es pot resseguir l’estela de Strindberg al llarg del teatre del segle XX, a Genet i a O’Neill, a Anhouil i a Beckett. I el deixant de “La Senyoreta Júlia” s’entreveu a “Les criades”, o fins i tot el seu revers a la “Lulú” de Wedekind. A l’obra de l’autor suec hi gravita gairebé sempre l’ombra de la missogínia i de l’abús de poder. El teatre d’Strindberg parla de les relacions de poder i de la presa de consciència per part dels homes i de les dones de la seva soledat i de l’assumpció de la mateixa, que els duu sovint a l’individualisme.
A “La Senyoreta Júlia” les relacions entre els personatges són castradores en tots els casos. La senyoreta Júlia té poder sobre els dos criats de la casa, el Jan i la Cristina; el Jan té poder sobre la senyoreta Júlia perquè és un home; i el pare de la Júlia és una presència que té poder sobre els altres tres per la condició social i pel fet de ser home.
Raimon Molins i Clàudia Vilà han dissenyat una escenografia que permet la projecció d’escenes de la versió cinematográfica canònica que va rodar Alf Sjöberg el 1951, i a la vegada imatges que una càmera grava dels intèrprets en aquell mateix moment. En els últims temps, es dóna un abús o un mal ús de l’audiovisual en el teatre, de vegades utilitzat amb voluntat efectista, de vegades amb l’objectiu de subratllar o de ser massa explicatiu. Aquest no és el cas. Raimon Molins assumeix els viatges d’anada i tornada, del teatre al cinema i del cinema al teatre durant els últims cent anys, i decideix no ignorar-los per incorporar-ne la mirada que altres n’han tingut de “La senyoreta Júlia”. Els personatges són conscients de les imatges i hi interactuen de la mateixa manera que el teatre al segle XXI ha de relacionar-se amb les formes d’expressió que, d’una manera o d’una altra, s’han acostat als clàssics.
El cinema és temps i és record, i les imatges projectades a les parets tenen la capacitat d’evocar un altre temps, de donar forma a la memòria i de ser una peça més del trencaclosques que ha d’ill·luminar la penombra de la psicolgia dels personatges.
La senyoreta Júlia és una dona que pren consciència de la impossibilitat d’usar la llibertat, i Patrícia Mendoza troba el punt just entre la voluntat de ser lliure i la sospita que no podrà ser-ho. Jordia Lordella és un Jan enèrgic que confereix al personatge els matissos adequats en cada moment. D’altra banda, Mireia Trias és Cristina, el personatge més contingut i l’únic que és dominat per tothom i que no domina ningú.
Molins es pregunta com hem de llegir “La Senyoreta Júlia” el 2017, quina cara fan les júlies del segle XXI i com ha de plantejar-se el teatre el fet de representar allò que s’ha representat tantes i tantes vegades. “La Senyoreta Júlia” és una exercici d’humilitat i valentia que fuig de les filigranes inútils, perquè és teatre eficaç i suggerent sense ni una mica d’autocomplaença.