Dins del gran ventall de subgèneres que engloba la comèdia podríem diferenciar els que funcionen per contenció i els que funcionen per excés. Tu digues que l’estimes seria un bon exemple d’obra que pertany a aquest segon grup i que, més que una varietat còmica, seria tota una filosofia. Escrita i dirigida per Ivan Campillo, explica la història de dues parelles (una que està a punt de casar-se i una altra a punt de separar-se) i un jove i atractiu massatgista que trasbalsarà les seves vides. En termes argumentals, ni inventa res, ni li cal, ni ho pretén mentre que -això sí- s’esforça al màxim en oferir diversió ininterrompudament durant els 85 minuts que dura. Aquesta ànsia per entretenir és, certament, aclaparadora, no perd ritme ni un segon i avança empesa pel seu propi impuls. Ara bé, per alguns espectadors pot resultar fatigant pel seu constant histerisme, en molt moments injustificat, que, a més, no es preocupa gens pels matisos ni la versemblança de les situacions en la seva recerca del riure a qualsevol preu. A nivell actoral, el seu valor és més d’energia i vis còmica que de qualitat interpretativa, ja que prou feina tenen per mantenir un registre tan estripat tota l’estona. Només el carismàtic Raül Tortosa sembla trobar-li el punt al frenètic to, mantenint el nivell però sense perdre naturalitat. Inevitablement, una proposta com aquesta no pot acabar d’altra manera que amb un clímax delirant i pel·liculero com el que té. No obstant això, és coherent dins la seva idiosincràsia i, per tant, un altre tipus de final podria resultar insatisfactori.
Enllaç copiat!