Sorprenent, molt sorprenent és la posta en escena de Franc Aleu. És una escenografia moderna i atrevida, que utilitza tots els mitjans de la tecnologia visual. I és això el que més m’ha cridat l’atenció de l’obra i que m’ha fascinat en tot moment. Segons Aleu, Puccini és una mena de Spielberg del seu temps, perquè feia realment espectacles. Benvingut Franc Aleu al palau de l’òpera. Una base giratòria fa rodar un escenari que va canviant de cara segons l’escena. Els llums, els vídeos, la realitat virtual i totes les noves tecnologies estan posats al servei de l’escenari. Atrapats en aquesta realitat virtual està el cor, present en tot moment però ocult al darrera d’unes ulleres 3D. Es converteix en una massa informe, sense individualitat. Només el llum i les cançons unifiquen el seu patir, no volen veure morir més gent ni volen ser executats per la tirana. Es treuen els llums com qui es treu la màscara quan apareix l’amor i s’humanitzen com li passa a Calaf i a Turandot. Hi ha un moment en el que s’il·lumina l’escenari. És l’escena en la que Ping, Pang i Pong ofereixen diners, poder i sexe a Calaf perquè abandoni la idea de posseir la dèspota i frígida Turandot. Figures de dones despullades, deformades, sensuals van caient de dalt per temptar Calaf però res modifica la seva implacable resolució.
No parlaré de l’argument de Turandot, ja molt conegut, sinó dels aspectes per mi més rellevants com és el gir final que desfigura la clara misogínia del text de Carlo Gozzi. Puccini va deixar inacabada l’òpera en l’escena que segueix a la mort de Liú. Va ser Franco Alfano qui la va concloure a partir d’escrits del mateix Puccini. La inacabada Turandot ha permès petites modificacions en l’escena final. Recordo la Turandot de Nuria Espert que va ser la commemoració dels 10 anys de la reconstrucció del Liceu. Turandot opta pel suïcidi abans d’entregar-se al foraster. Potser Puccini ho hauria acabat així. No és la crueltat de Turandot que l’aboca a la mort sinó la incapacitat d’estimar. En la versió d’Aleu, l’amor arriba al cor de Turandot per l’actitud de Liú que és capaç de morir per amor. L’escena és molt colpidora i l’acte de llibertat de Liú fa més palesa l’esclavitud de Turandot.
Mereixen una atenció especial els cantants. Per un canvi en el repartiment degut a la suspensió de la funció per la vaga general del dia 18 d’octubre, vam tenir la sort de sentir a Gregory Kunde, el veterà tenor que mai defrauda. La soprano Iréne Theorin, molt experta en dones wagnerianes, va sobresortir amb la seva vibrant i potent veu. La rigidesa del personatge de Turandot impedeix sempre que la soprano pugui expressar-se amb el més mínim moviment. Ermonela Jaho amb una veu dolça i amb molta emotivitat em va confirmar que no deixa mai indiferent. Va ser ovacionada pel públic. El cor, com sempre dirigit per Conxita Garcia, va ser impecable així com l’orquestra magistralment dirigida per Josep Pons.
Estic segura que a Puccini li hauria agradat.