He llegit últimament que Cheek by Jowl és una de les millors companyies de teatre del món i que Declan Donnellan, més que un director, és una llegenda. Evidentment, tot això està sotmès a gustos i qüestions subjectives, però del que un pot estar segur quan surt de veure Ubu Roi és que ho fa consternat i amb una estranya sensació d’haver estat remogut per dins. Suposo que hi té molt a veure el tractament que Donnellan dóna a l’obra d’Alfred Harris, aconseguint que veiem la grotesca història d’Ubu per sota d’una altra realitat que ens és molt més propera. Crec que la troballa és excepcional, sobretot per la forma que té d’aportar diverses capes de contingut a l’espectacle, però també ho és la forma de portar-ho a escena. En aquest sentit, es pot dir que tècnicament Cheek by Jowl està a un nivell altíssim, a l’igual que els sis actors francesos que durant dues hores es desdoblen en burgesos elegants i monarques salvatges.
Ubu Roi és, sense cap mena de dubte, el gran espectacle d’aquest Grec 2014. La seva força brutal, juntament amb la direcció prodigiosa de Donnellan i també de Nick Ormerod (escenògraf i director artístic de la companyia), fa que els espectadors marxin a casa amb la sensació d’haver assistit a una funció excepcional i, per què no, combativa. Com a exemple us deixo una frase del text original (1896) que dita avui, i en un país com el nostre, posa els pèls de punta: “De moment, m’enriqueixo… després ja faré les lleis.”