En 1896, amb només 26 anys, Alfred Jarry va escriure i estrenar a París Ubu Roi, obra que, tot i només representar-se (originalment) dues vegades pel seu polèmic contingut, va revolucionar els conceptes de teatre dramàtic i de posada en escena, convertint-se en un clar antecedent del surrealisme i el teatre de l’absurd. L’adaptació d’un text com aquest, pretesament groller i excessiu, és un difícil repte per la facilitat amb que es pot caure en accentuar la caricatura sense aprofundir en les intencions reals de l’autor. En aquest sentit, el treball de dramatúrgia i direcció de Declan Donnellan és gairebé un miracle teatral. Ajudat d’un elegant disseny escenogràfic de Nick Ormerod, la història es presenta com a la torbadora fantasia d’un adolescent burgès durant un sofisticat sopar a casa dels seus pares, la qual cosa suposa una reinvenció genial del concepte primigeni. El contrast entre les bones maneres, la delicadesa dels comportaments i l’aparent calma de la quotidianitat amb la violència irracional i la malaltissa concepció del sexe i l’escatologia de l’univers Ubú esclata aquí amb una energia inquietant i imparable. Així, la proposta apel·la a la visió grotesca que el jove té del món dels adults: monstres despòtics que amaguen la seva veritable condició (probablement, no gaire lluny de la visió de Jarry envers la societat). Donnellan aconsegueix una cosa molt complicada que és afegir lectures al material original, en comptes de quedar-se amb només una de les que ja conté. Aquest Ubu Roi és divertit i, alhora, terrorífic. Salvatge i refinat. Compta amb un grup d’actors excepcional (del quals pare i fill destaquen especialment). Apropa a l’ara i aquí l’esperit transgressor de l’obra, parlant-nos a la cara del que som i el que amaguem; fent un ús dels objectes il·limitadament imaginatiu. Potser el seu ritme no és perfecte, però totes les seves idees funcionen, és incisivament colpidora i, difícilment, es podria ser més brutal i honesta. Bravo!
Enllaç copiat!