Per tradició, la comèdia francesa sempre ha tingut un aire entre distingit i planer que la ha fet inconfusible. Lluny de l’esbojarrament d’alguns autors nord-americans i del cinisme dels anglesos, generalment, els textos francesos han optat al llarg dels anys més aviat pel naturalisme, deixant tot el pes del seu humor sobre el caràcter dels personatges, els seus costums, vicis i virtuts. Un aire de família, escrita ara fa 20 anys per Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, conté totes aquestes característiques i les converteix en els seus punts més forts. La direcció de Pau Durà és correcta i efectiva, però ni arrisca ni sorprèn, segurament perquè la història no li demana. I aquest és el problema: tot i la bona feina dels actors (elevant la qualitat del producte), l’obra no conté grans girs dramàtics ni un autèntic ritme de comèdia i això fa que, tot i entretenir, ni emociona del tot ni deixa empremta. Els conflictes estan ben plantejats i algunes situacions són veritablement sucoses, però, en general, tot plegat acaba sent massa previsible i, per tant, no fa res més que fer-nos passar una bona estona quan té suficient càrrega emocional com per profunditzar de veritat en tot el que se’ns explica. De tota manera, l’espectacle es prou simpàtic i optimista (encara que no ho sembli) com per fer-nos sortir del teatre amb un gran somriure a la cara.
Enllaç copiat!