La nova obra d’Ivan Andrade, autor també de La millor obra que mai no veureu als escenaris catalans i sobretot Partícules paral·leles (guanyadora de la Mostra de Teatre de Barcelona del 2020), ens porta cap a una reflexió del món actual. Una reflexió que va des del nucli més petit –la família- fins a la immensitat de l’univers i els viatges intergalàctics. I pel mig, una crisi global, una estranya pandèmia, una deshumanització total… A l’igual que en altres obres de l’autor i director, les preocupacions pel present i el futur més immediat omplen tots els forats d’històries quotidianes i aparentment senzilles… tot i que educar un fill no sigui precisament una tasca fàcil.
L’obra té dues parts diferenciades, de les que millor dir poquet i no revelar cap secret. A la segona se’ns planteja fins i tot un gènere inesperat, tot i que el tancament acaba enllaçant amb el principi i concloent una història que deixa un regust amarg. Si esteu avesats amb termes astronòmics potser gaudireu i entendreu conceptes que a més d’un li poden quedar un pèl confosos… Però, sigui com sigui, el muntatge esdevé un fresc ambiciós i pretesament filosòfic sobre les relacions entre pares i fills, en relació amb el món que els envolta.
Una part molt important de l’espectacle és el seu acabat escènic, amb una escenografia i un treball lumínic i de projecció realment meritoris. El mateix es pot dir de la música del compositor i pianista Marco Mezquida, que genera un ambient màgic i misteriós. Un acabat perfecte per a una obra que potser s’allarga en excés i que dona massa voltes sobre alguns conceptes, però que pot fer-vos pensar i reflexionar durant una bona estona.