L’ésser humà sempre ha volgut anar més enllà, en les seves investigacions, en el seu coneixement i en la comprensió de fets i elements moltes vegades incomprensibles. En aquesta recerca del futur es perd, potser, la visió de l’ara i l’avui. Mirar al passat i no entendre, mirar la present i no desxifrar-lo o intentar esbrinar el futur i tenir-ho impossible. Quina és la tria encertada?
L’Oriol és un astrobiòleg que intenta entendre el significat de la vida buscant la seva existència en altres planetes i té un fill, en Bru, que viu a cavall del què se suposa que ha de fer i allò que la seva ment li indica. Al seu davant hi ha l’Eva, la mare, que vol que el nen trobi al seu lloc en la societat, sempre respectant la passió de pare i fill.
El text, signat per Ivan Andrade, aborda un concepte desenvolupat en els darrers temps que sembla que està afectant a un ampli espectre de la població: l’ansietat climàtica. La por davant la incertesa del canvi climàtic i les seves conseqüències, la preocupació per l’esdevenir de la Terra i el sentiment d’impotència davant el rumb que està prenent la degradació de l’ecosistema. Una emoció que va creixent a l’escenari en el personatge d’en Bru (Biel Pagès), mentre l’Oriol (Ignasi Guasch) intenta ser el pare que el seu fill necessita i al mateix temps s’enfronta a fets que encara no ha pogut assumir.
El treball dels i de les intèrprets és concís i complex, ja que els conceptes a abordar son en sí mateixos densos i no fàcils d’assumir si no es té una informació prèvia d’aquests o l’entorn descrit. Tot i això, aconsegueixen transmetre al públic el nucli del neguit que tots ells i elles senten i expressen en cada moment.
El muntatge està dissenyat amb precisió per què es creï una atmosfera onírica i vital lligada a la narració. Amb diferents projeccions alhora i la música sublim de Marco Mezquida, ubicada als moments exactes per Andrade, s’aconsegueix crear un marc màgic de viatge a l’univers, a la creació i, en certa manera, a l’esperança de l’existència possible d’un futur.