Yasmina Reza és una autora que connecta ràpidament amb el públic. El seu teatre utilitza l’humor (la majoria de les seves obres són comèdies) però sempre per posar-lo al servei d’una causa major, com si volgués parlar-nos de temes més transcendents del que poden semblar a primer cop de vista. A Art va posar a tres homes davant d’un quadre completament blanc com a metàfora de la banalitat, la mentida o l’engany. A aquí, en canvi, cita a dos matrimonis per parlar “civilitzadament” sobre la baralla que han tingut els seus dos fills mentre jugaven en un parc. Aviat veurem com l’educació i les bones paraules poden desaparèixer ràpidament quan es toquen temes sensibles.
L’obra comença amb uns diàlegs breus, brillants, que de mica en mica ens van posant en situació. Crec que, en aquest cas, la presentació dels personatges i dels fets és potser una de les millors parts de la peça. En canvi, quan tot comença a naufragar i fa acte de presència el cantó més fosc i salvatge dels personatges, em costa més connectar amb ells. De fet, s’exigeix als actors que facin una sèrie de salts mortals que costa molt de digerir i posar en context. És com si de cop tot hagués embogit i estiguéssim en una altra història… Sé que és el joc al que vol jugar Reza, i valoro el risc, però sempre m’ha semblat que la transició és brusca, poc justificada i potser una mica gratuïta, en favor de la riallada general.
La direcció de Pere Arquillué és ajustada i elegant. Potser al principi hi ha alguna escena que peca d’un cert automatisme, però aviat tot s’encarrila i arrenca com un coet. El repartiment fa la resta del miracle, ja que poques vegades tenim la sort de veure a quatre intèrprets d’aquesta categoria junts en un escenari. En aquest sentit, Laura Conejero, Laura Aubert, Ivan Benet i el mateix Arquillué donen el millor de si mateixos, que ja és dir molt.