El teatre darrerament està complint una de les seves funcions: la visibilització de col·lectius vulnerables, marginats i oblidats de la majoria. No es freqüent portar al teatre els problemes d’un grup que en les societats més desenvolupades està en creixement i comença a crear preocupacions i problemes.
Aquesta obra va de vells, de vellesa amb V baixa i amb majúscules, d’institucions que cuiden vells i de tots els temes que els envolten: la soledat, la renúncia, l’abandonament, la sexualitat, la pèrdua progressiva de la salut i de la força, la manca d’acceptació de la decadència i també de la mort digna. I tot això en forma de retalls fugissers, passant-hi de puntetes però amb una gran càrrega de profunditat.
La Companyia “Les Antonietes” va néixer al 2007 amb Maria Ibars i Annabel Castan. Oriol Tarrasón es va incorporar al 2009 i des de llavors n’és el director habitual. Actualment la Companyia està formada pel director, Annabel Castan i Mireia Illamola.
Oriol Tarrasón ha fet les adaptacions de tots els espectacles que ha dirigit amb aquesta companyia: Un tramvia anomenat desig, Vània, Stockmann, Molt soroll per res, El mal de la joventut, Magnòlies negres. També ha estat nominat per “Los premios de la crítica” a la millor adaptació de Vània.
Amb “Un dia qualsevol” ha creat un homenatge a la vellesa, a la grandesa del ja viscut, a l’optimisme en la senectut, a l’amistat. Podríem pensar que és una obra còmica o més aviat tràgica-còmica, o humorística-agre-dolça. Tots aquests aspectes hi són presents d’una manera elegant i continguda. És molt difícil fer comicitat d’una situació irreversible, com el temps o la direcció inexorable cap a la mort.
El teatre ple a vessar d’un públic més aviat gran, es va omplir de rialles des de bon començament. Vaig creure que seria en to burlesc i no m’agradaria. El tema era massa seriós com per fer-ne humor.
Tarrasón ha sabut trobar l’equilibri entre el riure i el respecte. Ha sabut tractar amb exquisidesa la pèrdua progressiva de tot i li posa optimisme creant situacions irreals o fantàstiques. El contrast de la malaltia i la mort propera d’una persona jove fa més visible la igualtat entre edats, el destí comú de tots.
És una obra de dues actrius i dos actors acompanyats en molts moments per una colla de figurants, actors i actrius amateurs de més de 70 anys que reben l’espectador abans d’entrar a la sala i omplen l’escenari en algunes escenes aconseguint donar veracitat a la història. Els dos actors són Pep Ferrer i Quimet Pla ambdós molt coneguts per la seva constant presència al teatre, cinema i televisió. La Imma Colomer ens agrada sempre, faci el que faci, perquè sempre s’hi aboca tota, s’hi llença i ens creiem tot el que diu i fa.
Una obra plena d’optimisme i reflexió que convé no perdre.