Quan veus una obra d’Ibsen, d’Strindberg, de Chejov o de qualsevol altre dels grans mestres europeus del XIX, t’adones de la gran qualitat literària dels seus textos, però també de la construcció mil·limètrica i perfeccionista de les seves trames i arguments. Res hi sobra ni res hi falta. Tot avança cap a un objectiu clar, aconseguint crear un camí on l’interès no decreix… ni ara que han passat 100 o 130 anys. És cert que l’adaptació de Juan Mayorga i Miguel del Arco ha emfatitzat aspectes que acosten el discurs a l’actualitat (tampoc calia massa; els clàssics són clàssics perquè sempre són terriblement actuals) i potser ha podat alguns personatges o situacions… però l’essència i les paraules són les que són. La seva gran aportació ha estat inserir unes cançonetes (amb lletres del mateix Ibsen), que deixen perplex a l’espectador. No calia.
La direcció de Miguel del Arco és correcte, però sembla que hagi abandonat a alguns actors a la seva sort i, sobretot, sembla que ho hagi supeditat tot a una escenografia moderna, però grandiloqüent, que funciona en ocasions i que en altres acaba devorant l’acció dramàtica. Tot i així, s’ha de reivindicar la gran interpretació de Pere Arquillué (especialment brillant a l’última part de l’obra) i el bon treball d’un irreconeixible Roger Casamajor.
En resum, un espectacle sobretot recomanable per les velles (i belles) paraules d’Ibsen, que avui ressonen amb una contundència brutal. “L’home més fort és el que està més sol”.