Havíem llegit que no es tractava d’una obra teatral, que no era una conferència, no era una exposició, no era un monòleg, però que tenia una mica de tot això i donava una visió delirant del món de la creativitat i del disseny.
Havíem llegit que amb jocs de paraules, la seva ironia i la seva habilitat per generar situacions còmiques, Joan Estrader ens faria veure que, molt sovint, és la necessitat i la curiositat innata de les persones les que poden crear objectes innovadors i diferents.
Havíem llegit que Joan Estrader ha viatjat arreu del món i durant 15 anys ha compartit espectacles amb Cristina Medina de la companyia Pez en Raya. Fora de l’escenari es dedica al món de la imatge i a l’edició de llibres de fotografia d’humor absurd.
Ens vam trobar, després de pujar un munt d’escales a Can Felipa, i amb més de 15 minuts de retard, una escenografia plena d’elements absolutament dispars, una taula amb un pa de pagès i tomàquets, un gat de ceràmica, un tronc amb una destral, dues lletres enormes, fang, una làmpada, un càntir, un enorme llapis, projeccions audiovisuals i fins i tot amb una trompeta Tibetana (Dung Chen) ….
Tanta parafernàlia per a què ?
Joan Estrader irromp a escena en plan showman i comença un espectacle que no ens ha fet esbossar ni un somriure, absurd com prometia però al nostre entendre mancat d’un fil argumental i de la qualitat que li pressuposàvem.
El còmic intenta una i una altra vegada la participació del públic en l’espectacle, sense gairebé resultat. Nosaltres no hem pogut connectar en cap moment, però sembla que és l’opinió generalitzada, quan comentem entre nosaltres a la sortida de la sala.
Per veure l’apunt original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ