Fa quasi vint anys la primera versió en català d’Un matrimoni de Boston va suposar una autèntica revelació. El text afilat i punyent de David Mamet –un autor molt en voga a finals dels noranta-, així com la nova reunió de Lizarán i Vilarasau van ser punts molt importants i decisius com per mitificar un muntatge del que encara se’n parla. Ara tornen els mateixos personatges, amb les mateixes mentides, les mateixes trampes i les mateixes manipulacions. Mamet en estat pur, encara que sigui disfressat d’època.
Potser el que més sobta el primer cop que t’enfrontes a aquesta obra és que és molt divertida. El fet de traslladar una parella de lesbianes al Boston de finals del XIX i ficar-les enmig d’un argument típic d’Òscar Wilde ja és tota una gran idea, sobretot per les afilades rèpliques que es llencen una a altra o per les intervencions anticlimàtiques de la serventa. Tot portat fins a l’extrem –a vegades, una mica massa i tot- i amb un doble final tan coherent com divertit. Josep Maria Mestres sap portar molt bé el ritme, amb uns diàlegs rapidíssims i uns canvis d’actitud dels personatges que es donen en qüestió de segons. Una autèntica filigrana.
Està clar que aquesta és una versió diferent a la del 2005. Repeteixen dues de les tres actrius (Vilarasau i Marco), però canvien els seus rols i es veuen obligades a entrar en un joc completament diferent. Un joc en el que també hi juga Emma Arquillué, incorporant-se al projecte amb l’agraït paper de la criada. Però pel meu gust, la reina de la funció torna a ser, un cop més, Emma Vilarasau. L’actriu viu un moment artístic molt dolç i està totalment abocada a un personatge que coneix bé i que broda amb mil i un detalls.