Josep Maria Mestres recupera allò que l’any 2005 va encetar amb Un matrimoni de Boston, tot un èxit del Lliure. Gairebé dues dècades després, però, les cadires es mouen, com si es tractés d’una natural transferència generacional, i l’esperit de l’Anna Lizaran és adoptat per la seva antiga parella de ball, l’Emma Vilarasau, en una mena de declaració sobre quin és el lloc que ocupa cadascú en l’aparador teatral, en l’star system del nostre país. L’honor d’acompanyar-la el té, en aquesta ocasió la Marta Marco, que no apunta a mantenir la profecia, malgrat el seu talent.
El títol ja ho diu tot. Es tracta d’un eufemisme propi de l’època victoriana, i es refereix a una relació domèstica no tradicional entre dues dones de classe mitjana o alta. Aquesta situació era molt freqüent a Nova Anglaterra, on un major nombre de dones, sovint amb estudis, aconseguien suficient seguretat financera per decidir no contraure un matrimoni hererosexual convencional. Boston era plena d’aquesta mena de matrimonis. L’origen està molt arrelat al sufragi femení, malgrat que el mateix moviment sufragista marginava aquestes relacions per pertorbadores, perquè desafiaven les normes de gènere i sexuals de l’època.
El text de David Mamet combina de forma irreverent personatges d’època amb un text que pretén mostrar-se afilat, descarat, audaç i directe tot i les filigranes de la llengua, llibertí tot i la cura de les formes. Les actrius el dominen amb agilitat, i els diàlegs mostren ritme i control de l’alternança. La lluita, però, s’estableix entre la comicitat i el rigor. Es tracta d’una comèdia, una mena de vodevil, però la disfressa clàssica que li aporta el text de vegades la cobreix, i només un estirabot de tant en tant, una vulgaritat entre tanta correcció aparent, trenca la dinàmica i desperta l’audiència, recordant la seva veritable essència, crítica, fins i tot sarcàstica, no en l’expressió de la paraula sinó en el missatge que transmet. En aquesta esquizofrènia textual, part de la gràcia de l’autor, la Vilarasau es troba com peix a l’aigua, manté el to i no es decanta. És destacable l’actuació de l’Emma Arquillué. Amb el pes contrastat de les seves companyes de repartiment, la seva figura aporta la frescor sense filtres, aparentment innocent, del personatge. Ella i la Marta Marco tenen un gest còmic, una expressió i una cadència que fan descarat allò que l’autor probablement pretenia subtil, i es mouen en un registre lleugerament diferent, abonant-se (amb naturalitat, això sí) a la gràcia.
Una crítica elegant i punyent a les normes socials i a les convencions a través d’un text mític, que lloa l’amor, encara que sigui per subsistir.