Per més vegades que un hagi escoltat aquesta història, per molt que hàgim llegit el llibre o vist alguna de les seves adaptacions en cinema, el cert és que “Un monstre em ve a veure” segueix emocionant com la primera vegada.
El Conor té 13 anys i una mare malalta de càncer. Però, de vegades, possiblement sempre, fugir de les pors, de la veritat, és el que més ens costa. els espectadors mitjançant aquesta obra, increïblement ben adaptada.
L’elenc és sensacional. L’actriu protagonista, que encarna Conor, transmet dolor, por i esquinçament. Però els que l’acompanyen a l’escenari potencien encara més totes aquestes sensacions i aquests sentiments, especialment el personatge del monstre, aquell teixeixo mil·lenari que, nit rere nit, es desperta i visita Conor en els seus somnis. És, sens dubte, el gran paper (i per a mi, la gran interpretació) d’“Un monstre em ve a veure”.
L’escenografia és senzilla: una estructura de fusta dóna forma i vida a l’arbre-monstre. I poca cosa més: unes cadires, que serveixen per recrear escenaris com la casa, l’institut o l’hospital. També, jocs de llums senzills però efectius, coreografies i moviments de l’elenc sobre les taules calculats al mil·límetre i, en ocasions, petits passatges amb cançons que recorden un musical íntim i discret, però amb gran carta sentimental i que serveixen com a petits descansos entre tanta intensitat.
No hi falta res; tampoc no sobra res. Està tot pensat al mil·límetre i transmet allò que busca. I, a més, crea consciència. Se’n pot demanar més? Ho dubto.
*Espectacle vist el 08/12/24 a Teatros del Canal de Madrid