Tu, ets tu mateix o ets la visió que tenen els altres de tu? Aquesta és la pregunta que es fa el protagonista de Un, ningú i cent mil. A partir de l’observació de la seva dona, d’una petita imperfecció al seu cos, es comença a preguntar què més no ha vist de la seva persona i, sobretot, si els seus coneguts s’havien adonat d’allò que ell havia obviat. Quan constata que és així, la seva ment comença a obsessionar-se amb el fet que no es coneix realment i dona inici a la investigació de qui és ell realment.
La Perla 29 torna a arriscar amb la temàtica de les obres que representa, fent reflexionar a l’espectador al mateix temps que l’introdueix en la narrativa a poc a poc, amb subtilesa, convertint-se en un personatge més d’aquesta pregunta universal que, per molt que ho intentem, no sabrem mai si la podrem contestar del tot.
La posada en escena és simple i simbòlica, senzilla i austera, però tremendament efectiva. Cada peça, a sobre o a voltant de l’escenari, té un objectiu i un paper en la història.
Per la seva banda, els actors aconsegueixen fer còmplice a l’espectador en cada intervenció. La rapidesa lingüística de Marc Rodríguez és admirable, tot i que en alguna ocasió afecta a l’entesa de les seves paraules i fa perdre algun matís del text. Laura Aubert està especialment sublim en el(s) seus(s) paper(s). Cada vegada que surt a jugar amb un dels personatges es converteix en l’únic centre d’atenció, per sobre, fins i tot, del suposat protagonista.
El lloc, la posada en escena i els actors són una delícia, com ens té acostumats aquesta companyia, però la realitat és que el text de Luigi Pirandello és l’autèntic protagonista d’aquesta meravella. La reflexió filosòfica i psicològica està tramada amb comicitat, drama i emoció a parts iguals, d’una manera molt hàbil, enganxant al públic fins a l’últim sospir.
Al final queda clara una sola cosa, hem de viure i no intentar conèixer com és la nostra vida.