No sé si és el silenci que ofega, l’horror estrepitós d’una bomba, o el lligam familiar que tant sovint no comprenem però ens remou el cor i el fetge. Ernest Villegas a “Un obús al cor” de Wajdi Mouawad es despulla de les seves pròpies emocions i pren, mot a mot, silenci a silenci, mirada a mirada les des l’autor libanès, i amb elles es torna a quedar nu davant les nostres respiracions sostingudes per silenciar-les i ens encongeix l’estomac.
Un monòleg confegit des de la ràbia i la incomprensió, ressona dins el nostre cor, amb l’obús que, un cop més, els de la perla 29 fan esclatar molt a prop nostre.
L’ampliació d’aquesta ressenya a Companyia de teatre i cultures