Just començar l’obra, mentre fas cua a l’escala del Maldà, un ja se n’adona que assistirà a un espectacle diferent. De fet, Un segundo bajo la arena va començar com a espectacle de carrer a la Fira de Tàrrega, i un temps més tard va trobar en el Maldà el lloc ideal per tancar-lo entre quatre parets. A l’entrar a la sala ens trobem un banquet a mig acabar, sense convidats i amb les taules brutes i les copes mig plenes… A poc a poc anirem sabent que ens trobem en un dels banquets nupcials més famosos del teatre espanyol, el de la tragèdia lorquiana Bodas de sangre.
Els tres personatges que han quedat atrapats en el banquet ens mostren els seus neguits (hi ha un punt de l’existencialista A porta tancada, de Sartre), però sobretot intenten fer-nos partícips de la festa… o post-festa… o el que sigui que vulguin celebrar per últim cop. Ens trobem, doncs, diàlegs solapats, escenes paral·leles, interrelació amb els espectadors, etc. No és difícil trobar-se a gust en aquest menjador improvisat, mentre un cantant tot vestit de blanc entona peces tristes al piano.
Potser no serà un espectacle perfecte. Potser es nota massa la seva procedència de carrer. Potser es podrien matisar algunes escenes de disbauxa. Però, sigui com sigui, a moments es produeix la màgia… i això costa tant, que ja només per aquest motiu hem de pensar en el Col·lectiu Desasosiego com una de les companyies a seguir en els propers anys. Segur que amb ells ens esperen grans i bonics espectacles.