Abans d’anar a veure una obra de la qual has llegit o escoltat qualificatius com “imprescindible”, “necessària” o “colpidora”, es fa difícil no crear-se unes altes expectatives que condicionen inevitablement el seu visionat. Sota aquest prisma, m’he trobat amb una obra que tracta temes morals d’una forma directa i que juga en ocasions amb l’espectador, a qui fa experimentar en la seva pròpia pell alguna de les situacions viscudes pels inmigrants. Tot un encert des del punt de vista dramatúrgic, que aconsegueix emocionar a l’espectador en diversos moments. Malgrat això, aquests condicionaments previs han fet que, tot i trobar-me amb una bona obra, no sapigués veure les proeses i l’excés d’emotivitat que altres han sabut apreciar. Aquest fet s’evidencia al veure tota la platea dreta aplaudint enèrgicament al final de l’obra, que més que un gest espontani sembla un condicionament temàtic i una decisió prèvia a la funció, la qual ja agrada abans de començar. Amb això no vull treure mèrit a la proposta de Botto, la qual em sembla força encertada i ben treballada, però potser per mi no té la gran transcendència que en un principi se’ns vol fer veure. No obstant, s’agraeix l’estructura en cinc monòlegs que serveix per dinamitzar el ritme de l’obra i el contingut d’aquestos, que a més es presentat d’una forma reflexiva i entretinguda. D’altra banda, vull destacar l’encert en referència a la il·luminació i l’escenografia, les quals omplen el gran espai de la sala Fabià Puigserver i atorguen simbolisme als textos. A més, la direcció de Sergio Peris-Mencheta aconsegueix una posada en escena molt adient, que es sostenta també a través de les bones interpretacions de Juan Diego Botto i Astrid Jones.
Enllaç copiat!