L’altre dia vaig anar a veure aquesta obra amb un amic. En sortir de la representació comentàvem el que havíem vist i és curiós que cadascun ens havíem fixat en uns detalls diferents, havíem interpretat algunes parts a la nostra manera i no compartíem algunes impressions. I d’això parla, en certa manera, aquest text, de com uns mateixos fets viscuts per dues o més persones son recordats de diferents maneres. Com, en realitat, cadascú té un record de la realitat que ha viscut.
Partint d’un text de Pinter del 1969, els dos personatges que surten a escena, interpretats per Bàrbara Roig i Pau Ferran, escenifiquen aquesta reflexió al voltant de la veritat dels moments compartits. Com una història d’amor pot ser-ho o no, segons com l’ha viscut cada part implicada. Com cada record, amb el pas dels anys, es va transformant més en les emocions que ens transmet (o transmetia) que en els fets en sí mateixos.
Text fresc i amb molt de ritme que planteja en el propi espectador la reflexió de la premissa de la qual parteix. Roig i Ferran, esplèndids, captiven al públic amb la seva intensitat i emoció, es nota l’entrega pel text i la posada en escena des de la primera ampolla que posen a terra, fins a l’últim “cafè” que comparteixen, passant pel moment estel·lar patrocinat per Janis Joplin i el seu Piece of my heart –qui digui que no l’ha cantat o no li han marxat els peus amb la melodia, menteix-.
La posada en escena és mínima, la necessària en la mesura que el text la reclama. L’únic element que grinyola són els audiovisuals. La seva introducció és una mica brusca, però això podria quedar arreglat si durant la seva projecció quedés més clar el seu paper dins de l’obra. Està clar que és l’exposició de quin és el referent del text –Pinter-, però no acaben de funcionar com a nexe entre la primera escena i tot el que va després.
És una producció interesant i entretinguda, i deixa a l’aire el desig de que veure més treballs de Ferran i Roig. Aquesta és la meva anècdota, i la teva?