David Mamet va escriure Speed the plow l’any 1988, just quan venia d’escriure els guions de pel·lícules tan importants com El carter sempre truca dues vegades, Veredicte final o Els intocables d’Elliot Ness. És important tenir en compte aquesta dada, ja que ens situa a l’autor teatral enmig del vertigen que provoca Hollywood… i és precisament de la indústria del cinema del que parla aquesta peça. Una obra que fa una crítica ferotge al capitalisme però que també edifica un petit poema a tots els somniadors i a tots aquells que en una dècada tan competitiva com la dels vuitanta aspiraven a construir un món millor. Desgraciadament, van morir en l’intent…
A més d’aquest retrat tan esfereïdor, Una altra pel·lícula també vol retre homenatge a la dècada dels vuitanta. Ho fa amb el vestuari, amb la música, amb el magnífic pròleg del principi i amb l’exquisida direcció de Julio Manrique, que utilitza l’espai escenogràfic i els audiovisuals amb un gust que acaba emocionant. En aquest sentit, el vídeo domèstic del nen que fa pel·lícules és una de les el·lipsis més boniques que he vist en teatre… en molt de temps.
Dels actors només cal dir que estan tan bé com sempre. Han treballat moltes vegades junts i es coneixen a la perfecció damunt de l’escenari, cosa que ens ve a demostrar que la idea de “companyia teatral” -actualment poc defensada- acaba adquirint molt de sentit. Junts construeixen uns diàlegs de certa densitat que a vegades s’enquisten i donen mil voltes sobre si mateixos, però aquesta era una de les marques de la casa que Mamet utilitzava en aquella època… En definitiva, crec que heu de córrer al teatre abans que la programació ens aparti del camí aquesta petita joia. La gaudireu, i us ajudarà a reviure una època que molts enyorem i odiem a parts iguals.