David Mamet, reconegut com un dels grans autors teatrals nord-americans contemporanis, va escriure un llibre l’any 1994 anomenat Una professió de putes, en referència a l’ofici d’escriptor segons la seva experiència durant els seus anys de carrera. Aquesta mateixa definició, críticament colpidora, sembla poder aplicar-se als productors, guionistes i estrelles del Hollywood dels anys vuitanta, quan Mamet va treballar en diversos filmes molt importants, i va escriure aquest Speed the Plow (traduït ara com Una altra pel·lícula).
L’obra és una sàtira ferotge del capitalisme que amaga la indústria cinematogràfica, on tots els seus responsables han de comportar-se, necessàriament, com a despietats carronyers que només pensen en els beneficis i mai en la qualitat artística dels seus productes, si no volen quedar fora del negoci. El text respon a una estructura peculiar, però molt conscient de les seves intencions. Es tracta d’un inici i un final que sostenen la història, un com a frenètic punt de partida i l’altre com a clímax aclaparador, per poder permetre’s un gir llarg i intimista que treu pressió, deixa parlar els personatges i fa fluir el seu veritable món interior. Això provoca un cert estancament narratiu i algunes repeticions temàtiques. Però Mamet sap perfectament el que fa i convenç absolutament amb el seu darrer tram.
La versió dirigida per Julio Manrique potencia l’homenatge a l’època (amb una música i unes projeccions molt encertades), el ritme i la naturalitat dels diàlegs. La seva compenetració amb David Selvas és total i junts aconsegueixen portar ben lluny el muntatge i evitar que s’enfonsi en algunes de les seves divagacions. A part d’això, potser la proposta original ens pot semblar ara una mica passada de moda però Manrique té criteri i bon gust i ha sabut fer-li un adequat embolcall de nostàlgia que ens fa oblidar la seva qüestionable actualitat.