Còctel genial de rialla i reflexió

Una casa en la montaña és una peca única, delicada, tan especial que no vols que s’acabi. La seva originalitat l’aparta de l’estructura convencional del teatre.
Albert Boronat, escriptor, director i actor de la peça, ha creat un text en que s’utilitzen el català i el castellà i en el que hi trobem filosofia, misteri, sang i fetge, poesia, thriller. La trama es barreja amb elements formals que l’eleven a una dimensió en què s’hi afegeix humor i sorpresa.
El text gira, es cargola i recargola, fa bucles, tira endavant i torna al punt de sortida sense donar treva. Va explorant camins desconeguts i cada camí és una decisió diferent que podria haver canviat la història. Sembla que l’autor es diverteix amb aquest joc i aconsegueix encomanar aquest divertimento misteriós.
Per la posada en escena triada (encertadíssima) et sents, com a públic, íntimament lligat a la història, als personatges, a les seves veus, als seus gestos. Estàs immers en la història i t’hi fan sentir a gust, amb ganes de participar-hi. És tan original que al començament et podria fer sentir incòmode però aconsegueixen que t’integris de tal manera que el públic es deixa atrapar en una xarxa plena de sorpreses inesperades. L’espai del Heartbreak Hotel es ideal per crear aquest clima de proximitat.
Els actors, Javier Beltran i Sergi Torrecilla, estan esplèndids en la interpretació del text i en la manera de desenvolupar-se dins la posada en escena. Com els bons oradors, es van dirigint a tothom, un per un amb la mirada i els gestos i encara et fan sentir més partícip de la història.
Són necessàries propostes d’aquest tipus per demostrar que el teatre pot ser alguna cosa més que un intent (sempre frustrat) de retratar la realitat.