Caryl Churchill és una de les autores britàniques més prolífiques i reconegudes. La seva ja llarga carrera comença cap als anys 60, i de mica en mica va abandonant el naturalisme per instal·lar-se en un teatre més avantguardista, en el que destaquen temes com el feminisme o l’abús de poder. A Barcelona s’han vist en els darrers anys vàries de les seves obres: El setè cel, I només jo vaig escapar-me, Top Girls o El desig del cor. També hi va haver una versió de l’obra que ara ens ocupa en el 2007, dirigida per Jordi Prat i Coll, i amb Andreu Benito i David Selvas com a protagonistes.
Una còpia ens parla de la identitat, de qui som davant del món i de tot allò que fem per distingir-nos, per ser únics i inimitables. Tan terrible és que hi hagi algú similar a nosaltres? La clonació ens treu personalitat a nosaltres mateixos? Ens disminueix o anul·la, com s’insinua a l’obra? Tots aquests temes, i molts altres, afloren durant una mica més d’una hora entre un pare i uns quants dels seus fills, ja sigui l’original o les còpies… Els diàlegs poden semblar simples a l’inici, però tot es va fent cada cop més complex, més abstracte i més filosòfic. A moments, un pot desconnectar de tot el que va succeint, sobretot si ens quedem a la trama i no aconseguim arribar més enllà. Sento dir que jo vaig ser dels que no va arribar a traspassar del tot la frontera de la versemblança.
A escena hi tenim només a dos actors, encara que els personatges siguin uns quants més. I tenim la sort de que siguin dos veterans, dos actors experimentats que intenten atrapar-nos amb un text no sempre assequible. Lluis Marco, i sobretot Raimon Molins en el roll més complicat, ens serveixen una peça d’aparença simple i de rerefons endimoniat que farà les delícies a tots aquells amants d’un teatre d’idees, reflexiu i gens obvi.
