La creença de ser persones úniques en el món és el que fa ser especial a l’ésser humà. La identitat es construeix en una base simple i senzilla com és que, en principi, no hi ha ningú igual al món, però, és veritat?
En aquesta obra, Bernard en realitat no és Bernard, sinó que és una de les còpies de l’autèntic fill de Salter. O això sembla ser. La relació entre el pare de tots i els fills, l’original i els clonats, és el nucli d’acció d’aquest relat.
El text de Caryl Churchill parla sobre la pròpia identitat, la idea de ser únic/a i l’egocentrisme de deixar alguna cosa, de deixar petjada en el món. Unes reflexions que a vegades queden exposades d’una manera molt clara sobre l’escena, però que en altres ocasions estan diluïdes en un diàleg filosòfic confús. És en aquests moments que l’espectadora desconnecta una mica del relat i no acaba d’entregar-se al conjunt de la història.
Amb una posada en escena molt visual i propera, Raimon Molins (Bernards) i Lluís Marco (Salter) mantenen la tensió davant del públic aguantant cada embat dialèctic de l’altre. Destaca especialment Molins amb un canvi de registre profund i autèntic en cada salt a la còpia desitjada.
Interessant premissa que no acaba d’esprémer el seu potencial, amb un marc audiovisual treballat al detall que permet viatjar de veritat a l’escenari ideal per les converses difícils i incòmodes entre pare i fills.
