Costa d’imaginar que una pel·lícula italiana del 1977 hagi donat peu a dues sonades produccions del teatre català, amb uns repartiments de primer ordre (Lizarán i Flotats el 1984; Segura i Derqui a l’actualitat). Potser és perquè Ettore Scola va fer una pel·lícula preciosa, carregada d’una sensibilitat i una senzillesa colpidores. Potser és per la màgia que Mastroianni i la Loren desprenien cada cop que es trobaven en una pantalla. Sigui com sigui, el text ha acabat convertint-se en un petit clàssic i en un vehicle de lluïment per a grans actors… almenys a casa nostra.
Oriol Broggi no dissimula en cap moment que vol homenatjar la pel·lícula, i corrent un risc extraordinari s’atreveix a projectar la primera escena del film a l’inici de l’obra. La veritat és que al final tot acaba tenint sentit, però quan veus aparèixer a Sophia Loren a la pantalla penses que l’invent acabarà potenciant comparacions… En aquest sentit, hem de dir que tot i que l’obra calca diàlegs i situacions ideades per Scola, tant Clara Segura com Pablo Derqui porten els personatges al seu terreny, fugen de qualsevol imitació i acaben aconseguint escenes molt emotives, com ara la del terrat. Per tant, ens trobem davant d’una petita joia, potser massa farcida de cançons i música ambiental, i sobretot llastrada en algunes escenes pels inconvenients d’espai que comporta la nau de la Biblioteca de Catalunya. Uns inconvenients, però, que La Perla 29 sempre intenta salvar amb molta imaginació i molt bon gust.