Som davant d’un text punyent, dur, valent i ple de força, d’aquella que encongeix el cor. Amb Una gossa en un descampat, Clàudia Cedó explica una història personal, molt íntima, que en molts moments fa mal de veure, el dolor d’una mare que ha parit un fill mort.
Sergi Belbel ha creat una escenografia amb grades a quatre bandes que integra el públic, especialment el de la primera fila, que trepitja literalment el descampat on transcorre l’acció. Aquesta proximitat, aquesta immediatesa, dona encara més força a l’obra, que escènicament aprofita cada racó del quadrilàter. Sis actors fan cadascun múltiples papers per a múltiples subtrames que conformen la xarxa de personatges que es mouen al voltant de la Júlia, la protagonista que es troba en un carreró sense sortida en el seu embaràs de cinc mesos.
Clàudia Cedó ha decidit desdoblar el personatge de la Júlia en dues actrius: la Maria Rodríguez i la Vicky Luengo. L’una és la dona real; l’altra, la veu del pensament, de la consciència, que expressa els seus desitjos, pors i dubtes. És un recurs molt interessant que permet endinsar-nos en el seu subconscient més profund.
Al voltant de Rodríguez i Luengo hi ha Anna Barrachina, Xavi Ricart, Pep Ambròs i Queralt Casasayas, que es posen uns quants barrets cadascun i que creen dinamisme i donen un toc de distensió al drama tan intens de la protagonista. En un escenari que és un descampat ple d’objectes —cap de gratuït—, els personatges recreen la vida que es nega al fill de la Júlia.
Una gossa en un descampat és un text gran, d’envergadura, intens, dramàtic i d’una qualitat evident. Els aplaudiments absolutament entusiastes d’un públic dempeus en acabar ho corroboren. Segurament es tracta de la millor obra que hem vist a la Sala Beckett d’ençà que es va traslladar al Poblenou.