Una Gossa en un Descampat ens parla de l’avortament, un tema encara tabú a la nostra societat. A través d’un text molt íntim escrit per la Clàudia Cedó i una direcció magistral de Sergi Belbel, assistim a una obra de teatre amb una bellesa poètica increïble i uns missatges molt interessants per fer pensar a l’espectador.
Com ara, l’existència d’una mena de massa humana on el dolor d’una és el dolor de totes o la maternitat d’una és la maternitat de totes. Com si hi hagués un fil invisible que connecta a la protagonista amb la seva mare, la seva àvia i així fins a crear una massa universal femenina i una història comuna, una història universal.
És evident que hi ha una voluntat de treballar la simultaneïtat d’accions, encadenant diversos diàlegs, escenes i espais independents de manera simultània. Aconseguint un ritme de relat en cadena gràcies al qual l’espectador es manté connectat amb la història en tot moment.
Un altre encert d’aquesta obra és el desdoblament del personatge principal en dues actrius. La Vicky Luengo i la Maria Rodríguez interpreten magistralment aquest diàleg interior de la mare amb la seva pròpia consciència i ens fan viatjar a un descampat ple de deixalles.
Finalment arribem a una pregunta que es fa la protagonista i que tothom s’ha fet algun cop. Quin és el sentit de les coses que ens passen? Hi ha una causalitat real entre les nostres accions? Doncs sembla que no, però l’autora ens dona la cura contra aquesta injustícia, ens dona ficció.
Gràcies a la història secundària del director de teatre i la seva musa interpretats per Xavier Ricart i Anna Barrachina, entenem que a la ficció podem trobar tot el sentit que no trobem a la vida real. A la ficció tot té una causa i una conseqüència, i això ens ajuda a pal·liar l’aleatorietat d’aquesta vida en la qual vivim.
En definitiva, un viatge íntim cap a l’interior de l’ésser humà, una dosi ben forta de sinceritat damunt l’escenari.