UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT era una de les propostes del Festival Grec que teníem més ganes de veure, després d’haver escoltat a la seva autora, a la roda de premsa, on ens explicava que l’origen de la peça passava, justament, per una dolorosa experiència personal.
L’avortament no desitjat, la mort perinatal, decidir la mort d’un nadó amb greus problemes de supervivència, són temes tabú dels quals no es vol parlar. I, ara, amb aquesta proposta, la Clàudia Cedó ens explica la seva vivència: “Estava embarassada de cinc mesos quan vaig perdre el meu fill. L’embaràs se’ns va complicar i vam haver de prendre una decisió difícil, la de l’avortament, ja que jo estava en risc. Vaig haver de passar pel dilema, per les hormones, pels canvis de plans… I per un part. Jo no ho sabia, però amb cinc mesos es fa així”.
Un text punyent, colpidor, que parla de trobar sentit a les coses que colpegen, que ens fan mal, una experiència dura, una decisió difícil, una pèrdua que no ha avisat de la seva arribada … moments no desitjats però que no podem obviar, que hem d’enfrontar.
Una obra absolutament personal, on vivim a través dels actors totes les pors, tots els dubtes, tota la dificultat i el dolor d’una decisió dura i irreversible.
La protagonista de l’obra, alter ego de la Claudia Cedó, és la Júlia, compta amb dues cares a escena: ella (Júlia 1) i la seva consciència (Júlia 2). Els dos papers son interpretats per les actrius Vicky Luengo (els dies imparells) i Maria Rodríguez (els dies parells), que s’intercanviaran els dos rols en dies intercalats.
Nosaltres hem anat en un dia imparell. Les dues Júlias estan absolutament compenetrades i ens han ofert unes interpretacions magnífiques dotades d’una gran sensibilitat.
La Júlia està en un descampat ple de deixalles, i no veu més enllà de la brutícia i la foscor que ho envolta tot. L’altra Júlia, que només veu ella, intenta que miri més enllà del que veu, que busqui en la seva memòria els records que han quedat amagats i que cal extreure a la llum per poder continuar vivint. I per això cal que faci un esforç, que recordi, perquè cal il·luminar les ombres i deixin de fer por.
La resta del repartiment són en Pep Ambròs, en Pau, el company de la Júlia, l’Anna Barrachina, la Queralt Casasayas i en Xavi Ricart que interpreten més d’un paper cadascú, per donar vida a totes les persones que es mouen al voltant de la Júlia, al mateix temps que es creen històries paral·leles. Unes interpretacions molt acurades i sòbries que eviten l’excés de dramatisme en algunes de les escenes que estem veient.
Una escenografia, de Max Glaenzel, espectacular, amb grades a 4 bandes envoltant la sorra del descampat, l’espai simbòlic on transcorre l’acció. Aquesta proximitat dóna més força a l’obra, i queda perfectament amarat amb la magnífica il·luminació de Kiko Planas i l’espai sonor de la mà de Jordi Bonet.
La magnífica direcció de Sergi Belbel aconsegueix emocionar i crear màgia.
Una gossa en un descampat, a la Sala Beckett, ens parla de la mort, quan el que esperem és la vida.
Absolutament imperdible !!!
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ