Sota la direcció de Sergi Belbel, a la Sala Beckett es representa Una gossa en un descampat, un text de Clàudia Cedó que tracta, sense embuts, un tema tabú a la societat actual: la mort perinatal. Es tracta d’un text punyent que intenta descriure, si un cas és possible, com de dolorós por ser el fet de perdre un nadó abans d’ésser nascut.
Tot i aquest plantejament inicialment tràgic i dramàtic, la representació –en comunió amb el text—tracta d’al·legoritzar tot aquest dolor i trobar, estoicament, quelcom constructiu en una situació tan tràgica. D’aquesta manera, la representació tracta de representar la bellesa que es pot trobar en un descampat: tot allò que es pot aprendre, i fins i tot “gaudir”, d’una situació emocionalment tan dura.
Aquest és l’eix que vertebra tota l’obra, i la direcció, la posada en escena i els recursos escènics funcionen en sintonia per a garantir aquesta lectura. Així, es justifiquen les dualitats: d’espai (un descampat i la reconstrucció –majoritàriament per part de l’espectador—de l’hospital on succeeix tota la trama), de personatges (la protagonista es divideix en dos actrius: María Rodríguez i Vicky Luengo), de temps (un futur post-naixement i tot el procés de l’embaràs) i fins i tot de trama (la narració de l’embaràs i l’estrena teatral).
Aquest plantejament dual, per tant, fa que l’espectador estigui contínuament movent-se en una reconstrucció i en salts temporals (molt ben marcats textualment i amb el decorat, el so, les llums…). Es tracta el tema de manera que el públic ha de capbussar-se a la narració, fent que empatitzi amb la història i senti el dolor que senten els personatges. Un gran treball per part de l’elenc i de la direcció, per tant, fan que la representació funcioni molt bé, tot i que amb alguns recursos poc justificats (una projecció que acaba per aportar ben poc a la representació, només interrompent-la).
En síntesi, Una gossa en un descampat es una representació d’un text interessant per la cruesa que planteja una representació en la que l’espectador es veu obligat a capbussar-se (degut a la necessitat de reconstruir, d’entendre i de separar les dualitats assenyalades anteriorment). El fet que l’espectador es capbussi dins la representació el portarà a una espiral d’emocions que el portarà a commoure’s degut al gran funcionament de l’escenografia i el gran treball de l’elenc.