Arriscar. Arriscar-se a recordar, a estimar o deixar de fer-ho, a acceptar-se o a canviar, arriscar-se a fer feliç als altres o a destruir-los. Arriscar. Arriscar-se a compondre un musical, a escriure un text que parli del risc.
Clara Peya i Marc Artigau ho han fet. I ho han fet els actors, els tècnics, els dissenyadors de l’espectacle. El Maldà. Ho han fet per què el seu temps, el nostre, el que hem viscut, el que ens queda, el que recordem i el que n’alterem el seu record, el temps, és valuós. És el que ens ha tocat viure, i pel que nosaltres transitem, alhora que ho fan els altres, també. Els que coneixem i els que no, els que ens estimen i els que no, i tots plegats omplim una possible habitació buida, una vida, unes ments, que hi són, i del que no podem desempallegar-nos-en. La nostra història i la que transcorre a l’habitació, potser no tant buida, del baró de Maldà, no són paral·leles. I es troben. A l’infinit o un dissabte a les 6 de la tarda. Es troben. I potser un altre dia somiarem que ens agradaria tornar-hi. A aquell dia, a aquella hora, en aquell espai o en un espai indesxifrable on voldríem reprendre converses, amistats, petons. Un espai buit que ompliríem nosaltres de tot allò que recordem, d’allò que no recordem i de trotes aquelles peces de la vida que no encaixen en el puzle de la nostra vida.
Surto del Maldà amb una música que em fa preguntes. Surto fent un encreuat mental amb definicions complicades, per que la vida és molt complicada. La meva i la dels que m’envolten, als quals, com diu el text, voldria fer feliços i no sempre ho aconsegueixo.
Surto del Maldà, sola, i voldria torna a entrar, i dir-los als actors que han estat increïbles. Que canten preciosament. (alerta!! sense micros!!) Que en les peces corals són tant pulcres i enèrgics que m’han girat la pell cada vegada. Els voldria agrair que arrisquin amb projectes com aquest. Que assenyalen amb el dit al centre del cor de cada espectador, siguis o no la senyora del mocador al coll. Els voldria dir que el vestuari, la il·luminació, la música, l’escenografia són tant ben triats.
I me n’he anat de l’habitació buida plena, molt plena de teatre, de música, de reflexions, d’interrogants. I me n’he anat sola, però amb mi han vingut tots ells, tots.
Carme Canet i Capeta