Proposta de Llançat, jove companyia formada per alumnes d’Eòlia, amb dramatúrgia de Marc Artigau (Caïm i Abel) i música de Clara Peya (Pluja),
Començo negant la major: per molt que ho llegeixo, no crec que sigui una distòpia, paraula darrerament de moda i potser (a ningú l’interessa, ho sé) el meu gènere narratiu preferit. No es tracta d’una indesitjable societat futura sinó més aviat, com alguns (dels bons) capítols de Black Mirror, reflecteix com un avenç tecnològic afecta al nostre comportament, com allà hi aboquem altes i baixes passions, pors i somnis, ens transforma o ens esclavitza.
En aquest cas, una habitació buida que és refugi, sala de psicoanàlisi o el que cadascú vulgui. Allà, qui s’ho pugui permetre, trobarà una persona, viva o morta, a qui sigui que hagi triat, una mena d’holograma tangible, durant una hora. Coneixem tres usuaris, tres històries, dues lligades de bon principi i una tercera, més confusa, que sembla existir per poder tancar el final de les altres. Una noia que busca la mare que la va abandonar, un noi que vol estar amb un famós per sentir-se ell també a l’alçada i un del que no farem spoiler. Al sortir, poden endur-se el record del que han sentit en aquella habitació, reviure com a real el que ha estat una fantasia. Com a l’Inframón del Lliure, l’ésser amb qui es troben, recreació virtual, sembla absolutament humà, té la veu i paraules de aquell a qui busquem, som els amos absoluts de la situació, podem estimar-los o abusar-ne en busca de respostes i satisfacció, perdó, amor o poder. Allà trobaran respostes a algunes preguntes vitals. Són la veritat? És només el que volen sentir? Les històries i personatges provoquen interès desigual i els seus registres o tons són també massa diferents (tendríssima una, molt fosca una altra…) el que dificulta veure l’obra com una unitat dramàtica.
Amb una posada en escena sòbria, continguda, alleugerida en algun moment pels moviments coreogràfics i acompanyada per la música íntima, amb un lleuger aire d’ensonyament. Un text pensat per a una interpretació coral, on cadascú tingui el seu espai i on el nivell és notable, també en la part musical, destacant Cristina Vallribera, que ja ens va impactar a Romeo y Julieta, una mirada distinta i Carla Pueyo com a narradora que va més enllà.